Søren Kierkegaard

Sören Kierkegaard pare del existencialisme

Kierkegaard és considerat un dels antecedents de l'existencialisme del segle XX. En efecte, les categories fonamentals del pensament de Kierkegaard són les del individu existent i les seves possibilitats. La única realitat és l'individu, el singular oposat a l'Absolut. També es contraposa al poble o la massa anònima ... Kierkegaard, no simpatitzava amb els ideals revolucionaris i democràtics del segle XIX. La solitud de l'individu és tràgica, perquè el singular s'enfronta amb la seva existència que no està determinada per la necessitat (com en Hegel) sinó per la  possibilitat. Però el possible és infinit i fins i tot contradictori, perquè a la possibilitat tot és igualmente possible. Llavors les alternatives de la vida no poden conciliar-se en una síntesi dialèctica i no tenen solució. El singular sent que reposa sobre el res i el que ha de triar. Triar al món li provoca angoixa i triar a si mateix, desesperació, que és la 'malaltia mortal':

Biografia:

(Copenhaguen, 1813-id., 1855) Filòsof danès. Fill del segon matrimoni d'un acabalat comerciant d'estricta religiositat, era el menor de set germans. Geperut de naixement, l'opressiva educació religiosa que va viure a la casa paterna està en la base del seu temperament angoixat i la seva turmentada religiositat, origen de nombroses crisis. No obstant això, va mantenir una dissipada vida social, en la qual es distingia per la brillantor de la seva ironia i el seu sentit de l'humor.

Sense raó aparent, va renunciar al seu compromís amb Regina Olsen quan estaven a punt de casar-se, en 1841, pel que sembla a causa d'una nova crisi que va empènyer a abraçar una vida religiosa, en el peculiar sentit que això tenia per a ell. Abans, però, de defensar la fe com l'única via per evitar la caiguda en la desesperació, els primers escrits de Kierkegaard tractaven dels dos estadis previs de l'existència humana, segons la teoria dels tres estadis que va proposar en O l'un o allò altre, que guarda cert paral · lel amb la seva pròpia existència; distingir, en aquest sentit, l'estadi estètic i l'ètic, que es completarien amb el ja esmentat estadi religiós. Va escriure amb pseudònim els llibres en què reconstruïa el discurs de l'esteta, i també els que va dedicar a l'estadi ètic.


Només quan va entrar en la fase de l'estadi religiós, a partir de l'any 1848, va abandonar l'ús de pseudònims. Aquests no responien a la voluntat d'ocultar seva identitat, sinó a la intenció de donar a cada personatge una nom i cognom propis (Victor Eremita, Nicolaus Notabene, Johannes Climacus, Johannes de Silentio, Constantin Constantinus ...) amb els quals caricaturitzar 01:00 de les múltiples formes en què els homes resolen la seva existència. L'esteta seria aquell individu que, angoixat davant la impossibilitat de determinar per si mateix la bona direcció de la seva vida, suspengués les decisions per evitar equivocar-se: res és preferible excepte si produeix plaer. Per això, l'esteta acabarà dedicant tota la seva vida a trobar la fórmula en què hagi quedat absolutament bandejada l'angoixa. Aquesta figura troba el seu millor exemple en Diari d'un seductor, on el gaudi de la vida com a moments aïllats de plaer és l'únic que guia al protagonista.

EXISTENCIALISME

L'existencialisme és un moviment filosòfic que situa l'existència humana al centre de la reflexió. No pas l'existència entesa en sentit abstracte, ni tampoc l'existència de les coses o realitats no humanes, sinó l'existència humana concreta. Entre les tesis fonamentals del pensament existencialista, trobem la supremacia de l'existència sobre la essència de l'home, la consideració de l'ésser al drama immediat de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels sentiments que revelen la immersió limitada i individual de l'home al món, o la consideració de l'home com a responsable del seu ésser, per damunt de creences deterministes. L'existencialisme es planteja la consciència de la pròpia existència humana i, en certa manera, el sentit d'aquesta, el sentit de la vida, atenent principalment a la finitud del món humà: la mort, la fragilitat, la responsabilitat, la llibertat...

L'existencialisme és present al pensament de filòsofs com ara Søren Kierkegaard, Friedrich Nietzsche, Martin Heidegger, Jean-Paul Sartre o Karl Jaspers.

ORIGEN DEL PENSAMENT: KIERKEGAARD

Al filòsof danès Søren Kierkegaard (1813-1855) se'l pot considerar el pare de l'existencialisme. Kierkegaard reflexionà sobre la subjectivitat de la veritat i la realitat, atès que per al seu pensament, l'ésser humà només pot entendre's des de l'interior, en termes de la seua experiència i realitat viscuda, i no des de l'exterior, en termes biològics, psicològics o d'altres teories de la natura humana. L'existencialisme emfatitza l'acció, la llibertat i la decisió com a fonamentals per a l'existència humana, oposant-se fonamentalment a la tradició racionalista i al positivisme, és a dir, argumenta en contra de la definició de l'ésser com a primàriament racional, que es relaciona amb la realitat com amb un objecte de coneixement o l'acció del qual pot o ha d'ésser regulada per principis racionals, definits en termes de la seua conducta. Més en general, refusa tota la concepció occidental de l'Ésser com l'objecte central de totes les coses existents.

L’EXISTENCIALISME CRISTIÀ: MARCEL I JASPERS

Kierkegaard creia en l'existència de Déu i les seues teories van influir decisivament en la teologia del Segle XX i en pensadors catòlics de l'època com Jaspers o Marcel, qui encunyà el termeexistencialisme que dóna nom global al pensament. La reflexió de Marcel posa especial èmfasi en subratllar els aspectes subjectius de l'ésser humà considerat com a criatura de Déu. Jaspers, per la seua banda, tot i no parlar explícitament de Déu, fa al·lusió a l'encaminament cap a la trancendència a través de la forma d'una existència oculta.

L’EXISTENCIALISME AGNÒSTIC: HEIDEGGER

Heidegger no troba cap rellevància en la possibilitat d'existència de Déu pel que fa a l'home. Les seues teories aportaren major profunditat al pensament de Kierkegaard, considerant l'ésser humà com exposat a, o en paraules de propi filòsof, llançat a l'existencia. El seu existencialisme considera l'existència per damunt de l'essència humana, afirmant que l'home no pot aspirar a entendre la seva existència, sinó què ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida.

L’EXISTENCIALISME ATEU: SARTRE

Sartre, igual que Nietzsche, refusa frontalment l'existència d'un déu i el seu paper en l'existència de l'home. El pensament sartrià, fonamentalment pessimista, l'home no naix amb essència ni naturalesa, comença per no ésser res, i són els seus fets els què li concedeixen existència, que és fonamentalment absurda i, per tant, provoca sensació de nàusea. Tot i això, Sartre remarca el paper humanista de l'existencialisme, subratllant el paper de les decisions i la llibertat, i la responsabilitat de l'home en les conseqüències de les seves eleccions.

ARNOLD GEHLEN

Quan el filòsof Gehlen parla de les errades i carències amb les que, a diferència de l'animal respecte de la seva pròpia esfera, neix l'home, es refereix al sentiment i l'impuls que l'home pot orientar segons els seus interessos i necessitats. 

Les persones tendim, a vegades, a pensar en nosaltres mateixos i en el que ens envolta i, d'altra banda, deixem estar els altres. Quan algun propòsit ens surt malament, acostumem a rendir-nos i a desmoralitzar-nos i, en el moment en que veiem que un altre ha acabat com nosaltres, podem arribar a ser tan egoistes que ens alegrem del resultat de l'altre.

Sovint, fins i tot quan tot està destruït i fet pols, hi ha persones que són capaces de trobar la fama, l'èxit, la glòria i la satisfacció en allò que ha fet un altre. Llavors, ens hauríem d'identificar com a éssers morals o simplement com a éssers que han arribat al món per sobreviure?

Immanuel Kant

La filosofía política de Kant

Kant no escribió nunca una gran obra sobre filosofía política, al estilo de las tres Críticas, sino lo que se han considerado siempre "obras menores" en las que, con frecuencia, no se ha querido ver una filosofía política, como Ideas para una historia universal en clave cosmopolita (de 1784), La paz perpetua, un esbozo filosófico (de 1795), y Metafísica de las costumbres (de1797), entre otras. Y todo ello pese a que con su escrito de 1784 ¿Qué es la Ilustración?, ha quedado fuertemente asociado a los ideales políticos y emancipatorios de la Ilustración, conocedor ya de la declaración de Independencia de los Estados Unidos de 1776, y a quien se presenta con frecuencia, además, como un firme defensor de los ideales de la Revolución Francesa de 1789, siguiendo las opiniones de Heine, primero, y de Marx y Engels, después.

El pensamiento político de Kant está dominado, en efecto, por los ideales de libertad, igualdad y valoración del individuo, propios de una Ilustración a la que Kant se suma y defiende en sus escritos políticos. Al igual que en la ética, -donde se le confiere al individuo, en cuanto sujeto moral, la capacidad de convertirse en legislador de lo moral, desde su autonomía-, en la política el individuo será considerado también, en cuanto ciudadano, el sujeto creador del campo de la actividad pública común.

La capacidad legislativa del ser humano se funda en el carácter formal con el que Kant concibe la ética, y que se expresa en el imperativo categórico. Este imperativo, como principio formal de la razón práctica, se extenderá a todos los campos de aplicación de esta, incluida la actividad política. Así, no es de extrañar que Kant haya propuesto tres definiciones del imperativo categórico, subrayando ya el carácter universal de la norma moral, ya el valor intrínseco del individuo como fin en sí mismo, dada su naturaleza racional y su autonomía.

La política, en cuanto espacio público del ejercicio de la libertad, está ligada a la noción de derecho, haciéndola posible. En consonancia con el carácter formal de la moralidad, el derecho no se concibe como un sistema normativo de regulación de la convivencia, sino como el marco formal en el que se establecen las condiciones y los límites de la acción en el campo de la convivencia, del ejercicio de la libertad. La ley jurídica ha de tener, por lo tanto, al igual que la moral, un carácter universal y a priori; sin embargo, mientras la ley moral se autoimpone al individuo, la ley jurídica se le impone mediante una coacción externa.

La ley jurídica, siguiendo el imperativo categórico, ha de ceñirse a la naturaleza racional del ser humano, por lo que Kant afirmará la existencia de derechos naturales (propios de tal naturaleza racional), que serán el límite de la acción del Estado. Las relaciones entre los individuos y, por lo tanto, la organización de la convivencia, tiene una naturaleza racional, por lo que la ley jurídica no puede actuar en contra de esa naturaleza.

La filosofía política kantiana entronca así con la filosofía política moderna del Estado natural y de las teorías del contrato. Hay una naturaleza, anterior a la organización política de los seres humanos, que es la fuente de derechos universales contra los que no se puede legislar, y que actúan por sí mismos como principios de organización de la vida política, que debería tender a una República universal. Además de los derechos naturales, el legislador, en función de las necesidades históricas, podrá desarrollar leyes (el derecho positivo) que correspondan al desarrollo de la sociedad civil.

En Estado de naturaleza, los seres humanos se encuentran en una situación de constante inseguridad, debido a las amenazas de otros que, por derecho natural, siguen su propia voluntad sin tener en cuenta la voluntad de los demás. Viviendo en familia o en pequeñas comunidades, los seres humanos se encuentran a merced de las violencias de otros seres humanos ajenos a su comunidad. En el interior del grupo hay normas de convivencia y una autoridad que sanciona su incumplimiento.

Pero no hay una autoridad que se imponga a todos los grupos dispersos, por lo que no hay seguridad. El Estado civil, instaurado mediante el contrato, supone la sumisión a una autoridad común, por lo que pasa a ser el terreno de la seguridad y del derecho. En ese paso del Estado natural al Estado civil no hay ruptura, para Kant, sino continuidad: mediante la imposición de una autoridad común, los derechos naturales, que ya se poseían en Estado natural, se pueden ejercer realmente con seguridad.

Kant concibe el contrato social como la condición que hace posible la instauración del derecho público, por el que quedan garantizados los derechos naturales. En realidad, Kant admite un sólo derecho natural: el de libertad, del que derivan todos los demás, los derechos civiles de igualdad y de autonomía.

El derecho de libertad, al tiempo que garantizado, queda limitado por el derecho de los demás, según el acuerdo tomado por la voluntad pública. La idea de voluntad pública es claramente de corte rousseauniano, pero en Rousseau la voluntad general representa el interés común, mientras que en Kant representa la garantía de la libertad individual, es decir, se establece como un vínculo jurídico formal entre los ciudadanos, en el que se funda el Estado. Por lo demás, para Kant el contrato no tuvo nunca lugar, no es un hecho histórico, sino una categoría o principio racional que opera como un eje de referencia en la construcción de lo político y del Estado.

Vemos, pues, cómo Kant intenta reducir a una única síntesis los dos elementos fundantes procedentes 1) de las teorías liberales (los derechos individuales de libertad) y 2) de las teorías democráticas (la soberanía de la voluntad colectiva), que todavía sigue inspirando en la actualidad a autores como J. Rawls y J. Habermas, en sus intentos por fundamentar sus respectivas teorías del consenso.

KARL POPPER

Malgrat les seves notables contribucions a l'epistemologia, Popper és recordat per molts com un filòsof social, teòric del liberalisme i defensor de la societat oberta enfront dels sistemes que, segons la seva concepció, resultaven totalitaris, com ara el comunisme i el nacionalsocialisme. No obstant això, per a comprendre les seves posicions polítiques cal partir de les seves aportacions a la teoria del coneixement.

El reconeixement moral que Popper atorga als seus adversaris ideològics és particularment visible en la consideració amb la qual tracta Karl Marx ja que, si bé pot considerar-se aquesta obra com una encertada crítica al Marxisme, el pensador vienès reconeix en Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes humils, així com valuoses aportacions a la sociologia.

Popper planteja una interpretació de la història del pensament polític basada en el confrontament entre dues escoles o visions del món: una reaccionària que enyora una comunitat tancada i perfecta, hereva de la tribu, i una altra racional i crítica, que persegueix la reforma gradual de la societat mitjançant la discussió d'alternatives possibles, no utòpiques. Aquesta última és la qual denomina "Societat Oberta".

Rafa de Pardo

FILOFOTO

El normal és que ens agradi tenir amics: l'ésser humà és social per naturalesa, creix i madura amb el tracte amb altres persones.

Els amics aporten preferentment aire fresc, diversitat, entreteniment, la possibilitat de desenvolupar aficions i de comunicar-nos en un ambient de cordialitat i alegria. I, no poques vegades, l'oportunitat d'evadir-nos dels problemes quotidians. Però no tots els amics són igual d'importants; parlem avui d'aquests que mostren interès pel que ens ocorre, dels que sempre estan disposats a aportar-nos consell, suport, proximitat i afecte; en altres paraules, els bons amics, els imprescindibles.

Rafa de Pardo

José Gómez Caffarena, teólogo amante de “filosofar”

Caffarena contribuyó a la creación del Instituto Fe y Secularidad, del que fue director de 1972 a 1986, espacio privilegiado de diálogo interdisciplinar, crítico y autocrítico, con la Ilustración, la secularización y las formas de increencia, donde se encontraban filósofos, psicólogos, sociólogos, científicos o teólogos. En ese contexto surgió unos años después el Foro del Hecho Religioso, que Caffarena dirigió con el filósofo José Luis López Aranguren, donde se daban cita anualmente intelectuales interesados por la significación ética, cultural y sociopolítica del fenómeno religioso. Especial empeño puso en el estudio de las Ciencias de las Religiones con la puesta de marcha de un máster muy prestigioso en la Universidad de Comillas.

El 5 de febrero, el mismo día que cumplía 88 años, falleció en Madrid el filósofo y teólogo jesuita José Gómez Caffarena. Con su muerte, la metafísica y la filosofía de la religión y la teología pierden a una de las personalidades de mayor reconocimiento en España y América Latina. Esos fueron sus campos de estudio, investigación, docencia y publicaciones a lo largo de más de 60 años. Doctor en Filosofía por la Universidad Gregoriana de Roma en 1956, inició al año siguiente la docencia como profesor de Metafísica en la Facultad de Filosofía de Alcalá de Henares, de la Compañía de Jesús. Posteriormente pasó a la Universidad de Comillas donde enseñó Metafísica, Filosofía de la Religión y Filosofía del Lenguaje. También fue profesor en la Universidad Autónoma de Madrid y de la Universidad Gregoriana. En el Instituto de Filosofía, del CSIC, dirigió durante varios lustros un seminario de Filosofía de la Religión.
De 1969 a 1973 publicó la trilogía Metafísica fundamental, Metafísica trascendental y Metafísica religiosa (esta en colaboración con Juan Martín Velasco), que le convirtió en uno de los principales referentes de la renovación de dicha disciplina. Conocedor de las críticas hacia ella, sitúa el punto de partida de la reflexión metafísica en nuestra vida como realidad radical. El resultado es una “metafísica de sentido”, que subraya la doble dimensión de la razón, teórica y práctica, al tiempo que reconoce el primado de la segunda.
Incómodo con el papel auxiliar que la neoescolástica atribuía a la filosofía en relación con la teología, emprendió el largo y tortuoso viaje de la filosofía de la religión, que exigía reconocer autonomía a la filosofía y establecer un diálogo fecundo con la religión. Su aportación más relevante es El enigma y el misterio. Una filosofía de la religión, su obra cumbre, muy esperada por sus discípulos y seguidores, felizmente terminada a los 82 años y publicada por Trotta en una edición muy cuidada. “En este tema”, afirma, “he dedicado mucho tiempo de mi vida, por mi dedicación como docente de filosofía y, más, por concernimiento personal”. Enigma, misterio, sentido, religiones y esperanza son las claves hermenéuticas de esta magna obra, que retratan la personalidad intelectual y religiosa del autor: “El enigma que somos puede tener en el Misterio al que abren las religiones una clave para una esperanza fundada que puede dar sentido a las vidas humanas y alentar su quehacer en los complejos avatares del vivir en la tierra”.
La teología fue otro de sus centros de interés intelectual. El concilio Vaticano II fue un acontecimiento decisivo en su vida y en su pensamiento, que le puso en el brete de evolucionar, según confesó. Su reflexión teológica se orientó hacia la búsqueda del “verdadero cristianismo” caracterizado por la recuperación de su entraña humanista y de la dimensión “ético-agápica del Evangelio”, por utilizar sus propias palabras. Fue esa orientación del cristianismo la que supo infundir en la Asociación de Teólogos y Teólogas Juan XXIII, en cuya fundación intervino y de la que fue secretario.
Kant le ayudó a filosofar con libertad y desde la humanidad. De él aprendió una importante lección: no se enseña “filosofía”, sino a “filosofar”, que puso en práctica enseñando a varias generaciones de estudiantes y profesores. Bloch le invitó a transitar por las sendas de la razón utópica y la filosofía de la esperanza a sabiendas de que “la razón no puede florecer sin esperanza; la esperanza no puede hablar sin razón”.
Intelectual no dogmático, hombre de diálogo, filósofo del sentido, cristiano ilustrado, Caffarena defendió la plausibilidad filosófica de la fe en Dios, al tiempo que hizo una crítica racional de la religión no con voluntad iconoclasta sino con intención purificadora de sus elementos espurios. ¡Excelente contribución a la religión y a la religión!

FILOFOTO

Una de les coses més importants a la vida, és tenir algú amb qui pugis plorar i riure, algú amb qui puguis barallar-te i reconciliar-te i algú que sempre sigui capaç de defensar-te en els moments que més ho necessites i quan sembla que tot està perdut. Els amics de veritat són aquells que sempre et seràn fidels i, per petita que sigui la seva capacitat d'ajuda, donaràn el màxim d'ells mateixos per lluitar per la teva felicitat sense esperar res a canvi. I és que si lluites per un amic, lluites per tu mateix.

MORAL Y ÉTICO?

 

Como todos hemos estudiado, supongo, durante este curso podriamos definir la moral como la libertad de elección (acción) i la ética como el estudio de la moral (ideas). Por lo tanto, en aquella época podriamos clasificar lo que los nazis hicieron con los judios como moral ya que era lo que la gente de aquella época pensaba. Con este hecho podemos relacionar el relativismo moral ya que las opciones morales que los nazis tomaban eran incomparables con la de los demas i por lo tanto, para ellos, era un hecho moral. 

Hoy en día consideraríamos los campos de concentración y la matanza de judios como inmoral ya que nuestro pensamiento, ideas y principios son totalmente diferentes a los de aquella época

FILOFOTO: LA POLÍTICA

Esta foto corresponde a la masacre que se dió en China en 1989. Esta masacre se dió ya que en esta plaza, la plaza de Tian'anmen, múltiples estudiantes y miembros del orden estaban en contra de la política de aquel momento en China.
Mi reflexión sobre esta foto es que, somos capaces de matar a multitud de gente por una ideologia política? Es el poder lo más importante para la gente hoy en día?
Según mi punto de vista es así, el poder y ser famoso y conocido es muy importante para la gente ho en día y lamentablemente, son capaces de llegar a matar a gente porque no comparten la misma ideología que los que goviernan, al igual que las dictaduras fascistas o nazistas.

Introducció

Aquest blog consta de diferents apartats vinculats amb la filosofia. Es obert a tota persona que tingui un cert interès per a la filosofia. En aquests bloc hi trobareu: noticies actuals relacionades amb la filosofia, la biografia dels filosofs més importants de l'historia, enllaços a pàgines webs d'interés, altres blogs relacionats amb la filosofia, i una aportació dels membres que han realitzat aquest blog. 

Pitàgores

Pitàgores de Samos (582 aC - 496 aC, en grec:) va ser un filòsof i matemàtic grec. El seu nom ha estat associat al teorema de Pitàgores.
Va néixer en l'illa de Samos al Dodecanès. Sent molt jove va viatjar a Mesopotàmia, Egipte i molt possiblement a l'Índia, on va rebre els seus estudis bàsics i on possiblement va fundar la seva primera escola.
Durant aquestos viatges assimilà coneixements matemàtics, astronòmics i religiosos. Curiosament va ser contemporani de Buda, Confuci i Lao Tse, per tant, el seu segle va ser molt important per al desenvolupament de la religió, a banda de, evidentment, la matemàtica.
Problemes polítics el van obligar a mudar-se a Crotona (a la Magna Grècia), en el sud d'Itàlia, on va fundar la seva segona escola, una societat secreta amb bases matemàtiques i filosòfiques. Les doctrines d'aquest centre cultural eren regides per regles molt estrictes de conducta. La seva escola estava oberta a homes i dones indistintament, i la conducta discriminatòria estava prohibida. Els seus estudiants pertanyien a totes les races, religions i estrat econòmic i social.
Els motius de què Pitàgores sigui per a nosaltres una figura tan fosca són diversos:

• D'una banda s'han perdut documents de la seva època i entre ells biografies seves (una d'elles feta per Aristòtil).
• D'altra banda, l'orde fundada per ell era de tipus comunal i secret. Els coneixements i les propietats eren mantingudes en règim de comunitat i, per tant, no es podia atribuir un descobriment a cap membre concret de l'escola. Així, no parlarem de l'obra de Pitàgores sinó de les contribucions dels pitagòrics, encara que en l'antiguitat li les atribuïen totes a ell.

La seva escola de pensament afirmava que l'estructura de l'univers era aritmètica i geomètrica, a partir de tot això les matemàtiques es van convertir en una disciplina fonamental per a tota investigació científica. De fet, el lema de l'escola pitagòrica era el de "tot és nombre".
Políticament l'escola pitagòrica era conservadora i tots ells seguien un codi de conducta molt estricte. Eren vegetarians perquè creien en la transmigració de les ànimes i, per tant, no s'havia que sacrificar cap animal perquè podia ser la nova morada d'un amic mort. Els pitagòrics confiaven molt en la prossecució dels estudis filosòfics i matemàtics com a base moral per a la direcció de la vida.
Pitàgores impartia dos tipus diferents d'ensenyança: un per als membres de l'escola i l'altre per la resta de comunitat ciutadana. És de suposar que les contribucions a la matemàtica les feia al primer tipus.
El vertader nou èmfasi en la matemàtica grega va ser debut als pitagòrics, amb ells la matemàtica es relacionà més estretament amb l'amor per la saviesa que amb les exigències de la vida pràctica, i des d'aleshores roman viva fins a hui aquesta tendència.
La purificació de l'ànima dels pitagòrics s'aconseguia d'una banda amb un estricte règim físic i d'altra banda amb ritus que recorden als dels adoradors d'Orfeu i de Dionís, però les harmonies i misteris de la filosofia i de la matemàtica també eren parts essencials d'aquest ritual.
Mai abans ni després ha jugat la matemàtica un paper tan important en la vida i en la religió com entre els pitagòrics.
Pitàgores pot ser considerat la persona més influent de la història universal, passa per ser l'introductor de pesos i mesures, descobridor de la teoria musical, inventor de la geometria i l'aritmètica teòrica; el primer a sostenir la forma esfèrica de la terra, a parlar de "teoria" i de "filòsofs", a postular el buit, a canalitzar el fervor religiós en fervor intel·lectual, a usar el racionament i la definició, a considerar que l'univers era una obra només desxifrable per mitjans matemàtics.
A Pitàgores de Samos i a Tales de Milet se'ls atribueix el començament de la sistematització de la Matemàtica, iniciant els estudis de caire teòric, és a dir, les demostracions basades en lemes i axiomes.

Radicalisme

El radicalisme en el sentit filosòfic pot ser definit com una doctrina política reformista. Proposa la transformació política i social completa en forma gradual. El radicalisme pròpiament dit és un variant del liberalisme clàssic que difon el reformisme en forn la revolució social. Va ser una força política important de centre-esquerra a Europa en el segleXlX. El millor exemple va ser el Partit Radical el qual molts grups de diferents països s'inspiraven en el seu programa i organització per crear partits radicals en els seus respectius estats.

El concepte del radicalisme té les seves arrels a finals de segle XVlll i es va iniciar durant la revolució francesa, es va iniciar amb la proposta del comportament jacobí de determinats grups que demanaven un canvi en les estructures socials, a traves de les reformes absolutes.  

Immanuel Kant

Va néixer a Königsberg, Prússia el 22 d'abril de 1724 i va morir el  12 de febrer de 1804. Va ser un filòsof alemany de la Il·lustració. És el primer i més important representant de l'idealisme alemany i està considerat com un dels pensadors més influents de l'Europa moderna i de la filosofia universal.

Entre els seus escrits més destacats es troba la Crítica de la raó pura, qualificada generalment com un punt d'inflexió en la història de la filosofia i l'inici de la filosofia moderna. En ella s'investiga l'estructura mateixa de la raó. Les seves altres obres principals són la Crítica de la raó pràctica, centrada en l'ètica; la Crítica del judici, en la qual investiga sobre l'estètica i la metafísica dels costums que indaga en la filosofia del Dret i de l'Estat.

Kant va avançar importants treballs en els camps de la ciència, el dret, la moral, la religió i la història. 

El pensament kantià va ser molt influent en l'Alemanya del seu temps, portant la filosofia més enllà del debat entre l'empirisme i el racionalisme. Fichte, Schelling, Hegel i Schopenhauer es van veure a si mateixos expandint i complementant el sistema kantià de manera que justificaven l'idealisme alemany. 

Ortega y Gasset

José Ortega y Gasset (Madrid, 9 de maig de 1883 - 18 d'octubre de 1955), fou un filòsof espanyol.

Va cursar estudis secundaris al col·legi jesuïta de San Estanislao a Miraflores del Palo (Màlaga) entre 1891 i 1897, i superiors a la Universitat de Deusto, Bilbao (1897-98) i a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid (1898-1904).

Es doctorà en Filosofia per la Universitat de Madrid (1904) amb la seva obra Los terrores del año mil – Crítica de una Leyenda. Entre 1905 i 1907 va realitzar estudis a Alemanya: Leipzig, Nuremberg, Colònia, Berlín i especialment a Marburg. En aquesta última ciutat es va veure influït pel neokantisme de Herman Cohen i Paul Natorp, entre d'altres.

De retorn a Espanya fou nomenat professor numerari de Psicologia, Lògica i Ètica de la Escuela Superior del Magisterio de Madrid (1909) i a l'octubre de 1910 guanyà l'oposició a la Càtedra de Metafísica de la Universitat Central, vacant després de la defunció de Nicolás Salmerón.

Col·laborador del diari El Sol el 1917, on publicà sota la forma de fulletons les seves dues principals obres: España invertebrada i La rebelión de les masas.

Fundà la Revista de Occidente el 1923, i en fou el director fins a 1936. Des d'aquesta publicació promogué la traducció i comentari de les més importants tendències filosòfiques i científiques com ara les de: Johan Huizinga, Oswald Spengler, Edmund Husserl, Georg Simmel, Jakob von Uexküll, Heinz Heimsoeth, Franz Brentano, Hans Driesch, Ernst Müller, Alexander Pfänder, Bertrand Russell, entre d'altres. Enfrontat a la Dictadura de Primo de Rivera, juntament amb altres destacats intel·lectuals espanyols va renunciar a la seva càtedra el 1929.

Quan començà la Guerra civil marxà a l'exili, d'on tornà l'any 1946. Durant aquest període gairebé no va escriure sobre política, però va dedicar un article contra l'ajuda internacional a la República, publicat a la premsa anglesa. En aquest article s'enfrontà a Einstein, qui estava fent campanya de suport al Front Popular, i va dir d'ell que en qüestions espanyoles tenia una ignorància radical. Aquest fet i altres originaren el polèmic llibre "El maestro en el erial", de Gregorio Morán, on es tracta la relació d'Ortega amb el règim franquista.

Ortega y Gasset va exercir una gran influència a la filosofia espanyola del segle XX, no només per la temàtica de la seva obra filosòfica sinó també pel seu estil literari àgil, pròxim al Quixot, que li va permetre arribar fàcilment al públic general.

Va exercir gran influència sobre filòsofs com Manuel García Morente, Joaquim Xirau, Xavier Zubiri, José Gaos, Luis Recaséns Siches, Manuel Granell, Francisco Ayala, María Zambrano, Pedro Laín Entralgo, José Luis López-Aranguren, Julián Marías i Paulino Garagorri.

 

Perspectivisme

El Perspectivisme és una posiciò filosòfica presentada per Ortega y Gasset, segons la qual, en el terreny del coneixement, cada subjecte coneix la realitat des del seu punt de vista o perspectiva particular, i, per tant, la visiò que cada subjecte posseeix d'aquesta realitat és una visió autèntica, però parcial. Ortega y Gasset pretén, amb aquesta postura superar la polèmica entre el dogmatisme i l'escepticisme
A diferència del relativisme, el perspectivisme no nega l'existència d'una veritat absoluta, ja que aquesta seria la unió de totes les perspectives possibles.